Sovint en totes les històries, qui la conta sol ser algú a qui li agrada ser protagonista. Ens pot contar la seua gesta des de la fantasia i l’èpica més gran, poden haver guerrers amb llances de flames que caminen damunt tortugues gegants o dones valentes que escalen muntanyes tan altes com el cel. Però altres vegades, qui conta la història li lleva importància a allò que ha viscut. Potser perquè és massa dolorós, però també perquè tampoc cal fer-ho tan gran. Reconeixereu les persones del segon grup molt clarament, tenen una cosa en comú, sempre comencen el seu relat amb un “jo he tingut sort”.

A les coses els passa el mateix que als records o que a la memòria, totes no sobreviuen al pas del temps, algunes es queden pel camí i desapareixen per sempre. Però de vegades, passa que, un poquet abans de desaparèixer, es mantenen latents un temps, esperant. Esperant que algú aparte un sofà o alce una pedra i trobe aquella foto, aquell botó o aquella olor de taronja que vas dur tant de temps enganxada a les mans. I llavors, no saps com, aquella olor es transforma, es redefineix, perquè fa que expliques les coses d’una altra manera, a la teua manera i llavors… llavors podràs contar la teua lluita, el teu Despertar, la vida de moltes per tal de dibuixar un nou llegat.

Avui és aquell dia, aquell dia que no pots més, cinquanta segons i comença el concert. Estàs preparada, entra a la Simfònica, ves… I resulta que just en el moment en què menys hauries de dubtar, arriba el dubte i ella et diu: Veus? Ja sabia jo que no aguantaries. Conten que a Tartini se li va aparèixer en somnis el dimoni i li va tocar la peça més preciosa que mai et podràs imaginar, tu creus en el dimoni, Aida? Vint segons i comença el concert. Què faràs?

Benvinguts i benvingudes a la Sala de les Absències. Després de l'èxit de la Col·lecció de la Soledat Buscada i de l'Exposició Nacional del Perdó Necessari, farà un temps que inauguràrem la Sala de les Absències Voluntàries i Involuntàries. En esta sala hi ha tot allò que algunes persones han oblidat i també tot el que han volgut oblidar.

Si ho desitgem amb força ho podrem aconseguir tot, però per més que desitges, si no eres bo, no podràs aconseguir res. Jugarem com mai... però podrem perdre com sempre. Eixirem a guanyar... però si veiem que la cosa no va bé, no passa res per deixar-ho córrer.
Quin va ser el dia que ho podies tot? I el que no vas arribar res?

Si vol la faena haurà de respondre bé, però... què és el que està bé? Com s'ha de reaccionar si un alumne agredeix un altre? I si es rebel·la? Si s'adorm? Si no l'entén?.. Per què va deixar l'ensenyament?
Els joves que va deixar fa vint anys no són iguals que els d'ara. El seu futur dependrà de les seues respostes i hauran d'encaixar en els nous mètodes.

És avui, companyes i companys, sabeu quin és el procediment, quan arribeu piqueu dos vegades, a la primera no obrirem, mai hem sigut primers, ja sabeu qui som. Ha arribat el moment, porteu el necessari: cordes, arpons, llanternes, ampolleta d’aigua… Vindran nous dies, vindran noves maneres. Avui serà el dia que durarà anys i el futur començarà per D.

Una trobada generacional. Un tímid homenatge. Un voler explicar la nostra història amb la mare davant. Espera mare, que ara ho conte jo.